El cel és blau, la terra blanca

Autora: Hiromi Kawakami

Editorial: Quaderns Crema

Any: 2011

SINOPSIS:

Tsukiko té 38 anys i porta una vida solitària. Considera que no està dotada per a l'amor. Fins que un dia, en una taverna, es troba el seu vell mestre de japonès. Entre tots dos s'estableix un pacte tàcit per tal de compartir la solitud. Trien els mateixos plats, busquen la companyia de l'altre i els costa separar-se, tot i que de vegades intenten defugir-se: el mestre, a través del record de la dona que el va abandonar temps enrere; Tsukiko, a través d'un antic company de classe. Amb una prosa sensual i nua, Kawakami ens explica una història d'amor molt especial: el subtil apropament de dos amants, en tota la seva íntima bellesa, tendresa i profunditat. Tota una descoberta literària.

"Estava sola. Agafava l'autobús sola, passejava per la ciutat sola, anava a comprar sola i també bevia sola. Fins i tot quan estava amb el mestre em sentia igual que abans, quan anava sola a tot arreu. Si estava tan sola amb el mestre com sense ell, podria semblar que no necessitava la seva companyia però quan el tenia al costat em sentia més completa."

Potser per que estic més acostumada als relats d'escriptors occidentals la novel.la no m'ha acabat d'atrapar. Una història d'amor? Més aviat em porta a reflexionar el que pot fer la solitud en dues persones ben estranyes que aniran establint un vincle de relació i d'estimació mútua.

No ha estat fins als últims capítols que he tingut la sensació que la història era més plena de sentiment, sensacions d'amistat i d'amor molt gran.

Potser hauria de donar-los una altra oportunitat però amb tants llibres a la meva llista de pendents...